La humanitat com a vocació

La vocació del periodisme hauria de començar per entendre que el món està replet de persones extraordinàries. Tothom té dins de les seves innumerables vivències i records un moment en el que ha sortir fora de la normalitat. Qualsevol persona que expliqui aquella història, podrà esdevenir un referent i un exemple per algú altre. La missió del periodista és, doncs, donar cabuda i veu a aquestes històries tenint i tornant la fe en la humanitat desprestigiada.

Reiterant algunes idees ja esmentades en aquest bloc, dins d’aquesta professió també hem d’entendre que no som simples observadors. Formem part d’aquesta humanitat que volem donar a conèixer, i, com a tal, també, entre els periodistes, hi ha persones que són extraordinàries. Aquest vindria a ser el cas de Miguel Gil, l’advocat que el 1993 va decidir agafar una càmera i convertir-se en periodista de conflicte i que va morir a Sierra Leone l’any 2000 immers en el camí que havia triat.

Tretze anys després de la seva mort, el periodista s’ha convertit en un símbol per al periodisme compromès, personal i professionalment. Implicació, consciència i empatia; i, sobretot, un objectiu clar en el desenvolupament d’una professió que no s’ha d’entendre com a finalitat, sinó com a mitjà per canviar la opinió pública, i, en conseqüència, abolir la injustícia.

El 2010 es va organitzar una taula rodona amb periodistes de l’àmbit internacional de conflicte a la Universitat Pompeu Fabra. L’acte pretenia commemorar el desè aniversari de la mort de Miguel Gil i contava, entre d’altres personalitats, amb la participació de Santiago Lyon, Director Internacional de Fotografía de Associated Press; Ramón Lobo, reporter de guerra; Enric Martí, director de Fotografia de AP per Llatinoamèrica o Javier Bauluz, director del diari digital Periodismo Humano.

Aquesta conferència va esdevenir una crida a la continuïtat del projecte en el que Miguel Gil es va deixar la vida i una crítica al que ells anomenaven la “crisi del periodisme”. Quan es referien a crisi, però, en cap cas parlaven de la “crisi del format del paper” o de “la crisi per trobar feina”, sinó que parlaven d’una crisi que comença als 70 quan els periodistes comences a ser sancionats per criticar les empreses que financien els mitjans i que va portar a al que ells anomenen “un dels principals problemes de les redaccions”: periodistes domats en dur a terme unes determinades tasques o accions.

D’aquesta manera reivindicaven que els periodistes havien de ser “indeseables, inoportunos, pero certeros en la impertinencia” i van aconsellar als estudiants de la sala que “si no sofiu el dolor de les víctimes, si us plau, dediqueu-se a una altra cosa. Mai informareu amb decència”. També feien èmfasi en la idea de que un professional de la informació només ha de ser fidel a la realitat, a les persones de les quals està parlant i a les quals es dirigeix. “Es viu més tranquil sent coherent amb un mateix”, comentaven.

Així doncs, el futur d’una professió desprestigiada ve, tal com van esmentar a la conferència, de que Miguel representa un tipus de periodista que no desapareixerà mai. Ja que, tal com es va esmentar en la taula rodona i tot i que cada vegada sigui més difícil trobar-se amb persones compromeses amb quelcom que no sigui el seu propi benefici, el periodisme és, en essència, la “possibilitat d’una persona de triar el seu propi destí”.

Diferents 28F a la televisió

El passat dijous 28 de febrer, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública van convocar vaga d’estudiants i treballadors a les universitats i instituts del principat de Catalunya i el País Valencià. El seguiment de la vaga va ser molt alt sobretot a Barcelona i València i la manifestació més multitudinària va ser la de Barcelona on van haver diversos incidents.

La notícia va ser donada per tots els informatius de televisió. Els principals telenotícies vespre de Tele 5, Antena 3 i La Sexta, obrien l’informatiu amb els disturbis, les càrregues del final de la manifestació i els cinc detinguts que van haver-hi. Per contra, TV3 va obrir amb el seguiment de la vaga a les diferents universitats catalanes i deixa els disturbis i els detinguts pel final de la notícia fent només esment de la crema de containers davant la seu d’Unió al final de marxa.

En quan a la territorialitat, la convocatòria i el format de mobilització, tots cometen errors. Tele 5 és l’únic que menciona València ciutat, però, en cap cas, ambdós comunitats autònomes. Antena 3 parla de manifestació quan va ser una vaga i la Sexta i TV3 són els únics que parlen de la PUDUP com a plataforma convocant. TV3, a més a més, afegeix el SEPC possiblement incidit per l’eix independentista de l’organització.

La manera de tractar els disturbis també és molt diferent. Tele 5 fa un repàs exhaustiu amb imatges de les diferents accions que es van donar durant la manifestació posant èmfasi en el trencament dels vidres de la seu de Telefònica. Allà, diuen, és on es van detenir els manifestants, cosa falsa ja que les detencions no es van produir en aquell moment i cap estava inculpat de l’acció a Telefònica. A3 dedica molt poca estona a la notícia, i destaca “el trencament d’aparadors” que realment eren sucursals bancàries, cosa en que La Sexta posa èmfasi.

Els únics que parlen de les xifres de la manifestació i del seguiment de vaga són TV3, tot i que sense números, i La Sexta, que parla de 4.000 manifestants quan les xifres oficials dels Mossos eren de 4.500 i les dels convocants, 20.000. En aquest sentir, Tele 5 i Antena 3 ni tan sols posen imatges de la marxa, com tampoc donen veu a cap implicat. La Sexta dona veu a dos estudiants i TV3 a una professora, un estudiant i al rector de la UPF.

No obstant això, Moreso declara que hi ha hagut total normalitat a les aules ja que els sindicats majoritaris no havien convocat. Unes declaracions que TV3 no es molesta a corroborar. En primer lloc, el SEPC és el sindicat majoritari d’estudiants als Països Catalans, i, en segon lloc, la UPF, universitat de la qual ell és rector, va restar amb els accessos barricats fins a les 11 del matí.

A més a més, a la una del migdia Josep Joan Moreso va manar tancar perquè la manifestació havia d’acabar-se al Campus de la Ciutadella de la UPF, tal com explica la nota sobre la vaga que va fer Europa Press. La normalitat és un terme subjectiu com ho és la informació sesgada.

Hipocresy World Congress

Durant aquesta última setmana el Mobile World Congress s’ha convertit en un dels temes estrella per a tots els mitjans de comunicació de Barcelona. Des que l’Ajuntament de Barcelona presentés l’any passat aquesta iniciativa com la gran fita per la ciutat comtal a nivell econòmic i de prestigi els mitjans no han fet, sinó, alimentar aquest discurs sobre la gran importància i beneficis d’aquest congrés.

En aquest sentit, els mitjans de comunicació estan servint de plataforma publicitària de les institucions polítiques i econòmiques amb un gran interès en la bona propaganda d’aquest esdeveniment. Si analitzem, per exemple, la pàgina web del Periódico d’avui dilluns, veiem una secció temàtica sobre la fira amb titulars afalagadors com “El Mobile World Congress empieza con éxito su edición más ambiciosa” o d’altres que podrien considerar-se publicitat directa d’empreses d’electrònica.

La Vanguardia segueix la mateixa línia incloent, inclús, publicitat de Sony entre notícia i notícia del congrés. Per la seva banda, l’Avui també ho destaca en un lloc privilegiat dins la plana web en la que també es centra en els aspectes més positius i neutres del congrés. Per contra, l’Ara, tot i haver dedicar avui un gran espai al congrés dins la edició en paper, en el format web és l’únic diari editat a Barcelona que es fa ressò en una part destacada de la portada de les protestes sindicals que han format i formen part de la rutina del World Mobile Congress.

No obstant això, ni l’Ara ni cap diari generalista de gran tirada fa referència al veto que es va imposar a la demanda d’incloure una taula informativa sobre la procedència dels materials que s’utilitzen en la telefonia mòbil. En aquest sentit, aquests minerals utilitzats s’extreuen de la República Democràtica del Congo i que són un dels principals causants de la guerra interna i externa del país, com també de la misèria, la inestabilitat i la corrupció del seu sistema polític.

Segons un comunicat de Justícia i Pau en referència al conflicte de la RD del Congo cap de les companyies telefòniques que participen del congrés pot garantir que la procedència dels minerals a través dels seus proveïdors. És a dir, no es pot garantir, en cap cas, que aquestes empreses que els mitjans publiciten a través de la difusió de les seves novetats en el Mobile World Congrés no estiguin vinculades a un conflicte armat que compta amb milers de víctimes mortals i que porta destruint el país i la seva població civil des de fa més de 15 anys.

En aquest sentit, la premsa torna, un cop més, a obviar la seva funció de quart poder que hauria d’assolir a través de la recerca i l’anàlisi per posar-se al servei de les elits polítiques i econòmiques a les que interessa molt abans el seu propi benefici que està promovent un conflicte armat allunyat de la “capital internacional del mòbil”.

Poc servirà doncs, després, que periodistes perdin la vida en aquests indrets per tal de denunciar la situació si el seu mateix mitjà promou els causants d’aquests. 

"Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”

Vivim impregnats en la cultura de la indiferència. La individualitat i l’escepticisme se’ns enganxen, se’ns escolen i ens enceguen assumint que no val la pena implicar-se en res, que nosaltres sols no podem abastar totes les injustícies. Ens han ensenyat a mirar cap a un altre costat, ens han inculcat que la vida es centra en la nostra esfera reduïda, i que, per ser feliç, el millor és aïllar-nos-hi sense observar l’horitzó.

Per sort, existeixen persones al món que tenen una veueta interna que trenca amb aquest egoisme i que els ofega l’ànima, literalment, si un es centren només en ells mateixos. Totes les professions poden anar més enllà de la pròpia pràctica diària, però, potser, una de les que pot fer d’aquest anhel de canvi quelcom  realitzable a gran escala és el periodisme. Dins d’aquest, encara queden persones que van néixer amb aquesta veueta interna i una de les més conegudes és la del fotoperiodista de guerra James Nachtwey.

James Nachtwey va nàixer als EEUU el 1948 i va decidir fer-se fotoperiodista de guerra arrel de les imatges de la Guerra de Vietnam. Segons ell, les fotografies del conflicte eren les úniques capaces de fer visualitzar a la població el que allà realment estava succeint, contradient el que les elits polítiques explicaven. A partir d’aquell moment,  només ha viscut per la seva professió viatjant arreu del món i centrant-se en les històries personals que la violència armamentística i estructural amaguen.

Coincidint amb els seus 20 anys de professió i una exposició monogràfica al seu treball, el 2001 va sortir a la llum un documental sobre la seva vida titulat War Photographer que va ser guardonat amb un Òscar. Durant el film, Nachtwey explica com s’ha format com a persona a través del filtre de l’objectiu i, sobretot, les seves motivacions per continuar vivint, que no presenciant, les situacions extremes que fotografia.

Durant el documental no només es veu el tipus de periodisme idealista que practica el nord-americà, sinó que hi ha una contraposició amb el cinisme que, moltes vegades, comporta el periodista que es proclama únicament observador de la realitat. Així, veiem com els editors trien les fotografies per a l’exposició dient frases com: “Posem  la de les muntanyes de cadàvers. ¡Perfecte! Allà són les muntanyes de cadàvers”.

El mateix editor és entrevistat a posteriori explica perquè Nachtwey marca la diferència en la professió. Segons ell, el fotoperiodista és solitari “perquè les seves experiències l’allunyen fins i tot dels seus propis companys de professió”. Comenta que, la majoria, sense haver viscut la meitat que ell, es tornen cínics o es tiren a la beguda. “Ell no ha fet cap de les dues coses”.  I precisament aquí és un rau la seva màgia. “Ell sempre s’involucra i s’ho agafa personalment; per això les seves fotos ho mostren”, ens diu.

El fotògraf explica el perquè d’aquesta implicació. “Sento una satisfacció amarga apropant els problemes de la gent. Sempre que aconsegueixo alguna cosa amb la meva feina sento que queda molt encara per fer. Sempre he estat involucrat a les desgràcies i injustícies alienes”. I és que, aquesta hauria de ser la manera en la que el periodista s’enfronti al món, perquè tal com diu el propi Nachtwey, “Hem de veure la realitat i fer-hi alguna cosa. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”.

• War Photographer documental íntegre subtitulat al castellà

Els mitjans italians en campanya

La politització dels mitjans de comunicació en referència  a un partit o a una tendència és una constant que arriba al seu auge en les campanyes electorals. És ben sabut pels lectors que, en aquest període, les principals publicacions fan una aposta clara per un partit en concret que pot ser més explícita, en el cas dels EEUU, o través de l’alteració dels criteris periodístics, com apliquen els mitjans europeus.

Actualment, Itàlia es troba en aquest interval de temps electoral abans de les eleccions generals del 24 i 25 de febrer els diversos partits utilitzen tota la seva artilleria per consolidar-se i guanyar els vots dels indecisos. En aquest sentit, però, la realitat mediàtica italiana mostra la particularitat de que un dels candidats a la presidència és el propietari del principal imperi mediàtic de la península. D’aquesta manera, Silvio Berlusconi, compta amb el suport de la majoria de mitjans, provocant també l’efecte contrari en la resta de publicacions.

Com a cas paradigmàtic en la premsa, aquesta polarització queda exemplificada amb el Corriere della Sera, principal diari en mans del Cavaliere i, per tant, favorable al seu partit Il Popolo de la Libertà; i, per la part contraria, amb La Republica, una de les capçaleres de referència italianes de tendència socialdemòcrata. Així doncs, aquesta última publicació destacava en portada el passat diumenge 10 de febrer les declaracions del polèmic líder italià comparant-se amb Ceaucescu i incloïa la fotografia d’un suplement on es veia a Berlusconi enfonsant-se en un vaixell.

Per la seva banda, el mateix dia, el Corriere no feia referència a aquestes declaracions en tota la publicació i destacava a primera plana les crítiques del polèmic líder italià a l’entesa de Monti amb la UE. No obstant això, la polarització és fa encara més visible en l’interior d’ambdues publicacions. La Republica obria la secció de les eleccions amb la campanya del favorit Bersani, líder del Partito Democratico, i, a més a més, dedicava les dues planes següents a recollir declaracions de personalitats públiques que demanaven el vot pels socialdemòcrates.

Per contra, la publicació de la propietat del Cavaliere obria amb la campanya del Popolo de la Libertà destacant unes declaracions de Bersani en to amenaçant i la resposta de Berlusconi acompanyat d’una gran fotografia d’aquest. En aquest sentit, La República dedica les últimes dues pàgines de política nacional també al magnat de la comunicació, però ho fa destacant les seves últimes declaracions en referència als totalitarismes i afegint un destacat on es veu al Cavaliere donant-se la mà amb líders de dubtosa tradició democràtica com Gheddafi titulant: “De Putin a Gheddafi l’attraziones di Silvio per l’uomo “forte””.

Així doncs, aquestes dues publicacions són dos exemples clarificadors de la política dels mitjans europeus pel que fa a les eleccions: una aposta clara que no s’amaga, però no es defineix directament que ho fa a través de l’alteració dels criteris purament periodístics. Els mitjans constitueixen, així, un paper decisiu en el procés electoral ja que permeten, sota la capa de qualitat i neutralitat, fer un gir en la opinió pública dels votants.  

Subjectes no objectius

La màxima del periodisme es basa en la neutralitat i la objectivitat. No obstant això, un anàlisi més exhaustiu dels propis periodistes professionals i de la legislació actual arriba a la conclusió de que la objectivitat no existeix i que aquesta s’ha de canviar pel terme “pluralitat”. És a dir, com a subjectes els periodistes mai podran ser neutrals i menys quan totes les capçaleres de referència estatal i internacional aposten per marcar una línia editorial clara.

Aquest anàlisi de politització es pot dur a terme dia a dia fent un repàs de les portades dels diaris. En aquest sentit, aquest factor passa a ser més tangible quan hi ha una notícia clarament hegemònica que traspassa a totes les primeres planes. Aquest és el cas del passat diumenge tres de febrer quan totes les capçaleres de referència estatal es feien ressò de les declaracions de Mariano Rajoy al·legant la seva innocència dins de la trama de corrupció encapçalada per l’extresorer del partit Bárcenas.

L’exemple del passat diumenge és clarificador per entendre que la politització o la línia editorial no passa, només, pels continguts del titular sinó que l’element gràfic i la disposició de notícies passen a ser també factors claus d’interpretació. Així, aquell dia, la immensa majoria dels diaris posaven en el titular les mateixes declaracions canviant-ne l’element gràfic en funció de la seva proximitat ideològica al PP.

Com a principals capçaleres, El País i La Vanguardia van decidir posar en portada la mateixa imatge de Rajoy que el presentava amb les mans juntes expressant angoixa i preocupació. Per altra banda, l’ABC i La Razón es decanten per una fotografia on el president mostra una cara de fortalesa i desafiament que intenta atorgar-li una credibilitat de líder fort.

En una altra línia, el Periódico fa explícita la seva vesant socialdemòcrata prescindint de les declaracions i titulant que “el PP perdria avui més de 50 escons”. En aquest sentit, El Mundo, prefereix decantar-se per una prioritat de les informacions secundàries de la portada i desvia l’atenció cap a altres ministres i membres del PP, vegis Bárcenas sopant mentre Rajoy feia les seves declaracions o informes que demostren com Ana Mato, ministra de sanitat, va rebre diners de la trama Gürtel.

Fent aquest anàlisi, es pot concloure com al premsa considerada referencial o plenament seriosa es decanta per la subtilitat a l’hora d’expressar la línia editorial com evidencien La Vanguardia i El País. Per contra, les capçaleres que aposten més pel sensacionalisme, com el Periódico i El Mundo, decideixen aplicar aquesta màxima als continguts. Per últim, La Razón i l’ABC que es podrien considerar premsa de partit, es defineixen per no amagar la línia ideològica i fer-la plenament explícita.

Es pot amagar més o menys la politització dels mitjans o fer-la més explícita, però el cert és que tots pequen de parcialitat clarificada. El debat es ampli, però la base d’aquest s’hauria de centrar en si es més legítim promulgar una independència fingida o decantar-se per exposar-se de forma explícita i contundent. 

Un contraexemple cap a la millora

La credibilitat i referencialitat del periodisme de qualitat es basa en la veracitat dels fets. Per veracitat s’entén que hi ha hagut una contrastació de les fonts i que en cap cas l’error que hagi pogut cometre un periodista s’ha dut a terme de forma intencionada.

La rapidesa en la producció d’informació i la pressió cap als periodistes que han d’ elaborar tot tipus de materials informatius actua de forma directa en detriment d’aquest principi de veracitat. En aquest sentit, la quantitat de tasques que actualment ha de dur a terme un sol professional de la informació són més inabastables. A més a més, aquestes obligacions s’han vist incrementades  a causa de les últimes reduccions de sou i plantilla, exemplificades amb l’acomiadament de 129 periodistes pel diari El País el passat novembre.

Aquests podrien ser alguns dels motius que haguessin causat l’atac frontal contra el principi de veracitat que El País va protagonitzar dijous passat amb la publicació en portada d’una fotografia que suposadament mostrava el president Hugo Chávez agonitzant a  un hospital de Cuba. La imatge mostrava en realitat un fotograma d’un vídeo del YouTube d’un home que estava sent intervingut. La mateixa nit, la publicació va fer retirar totes les edicions impreses dels punts de venda i la notícia de la web i va emetre una disculpa i una notícia explicant el procés que havia seguit la imatge.

La publicació d’aquesta imatge hauria de suposar un punt d’inflexió per la professió de forma generalitzada si s’analitza el recorregut que aquesta va fer segons la notícia explicativa del País, titulada La foto que el País nunca debió publicar. La fotografia va ser enviada a l’agència Gtres Online que va assumir-la com a seva i, per tant, es va enviar a tots els mitjans subscrits a aquesta, entre ells, El País.

Quan una notícia o fotografia arriba a un mitjà, primer de tot esdevé discutida per la secció a la qual pertoca, en aquest cas, informació internacional. A continuació, es fa una reunió de secció per veure quines són les notícies més importants, quines s’han de publicar i quin espai mereixen. Durant la tarda, tots els caps de secció es reuneixen amb els directors i responsables de la publicació per tal de decidir quines seran les informacions que es posaran a la primera pàgina del dia següent.

És a dir, Gtres Online, representant a Espanya de 60 agències, entre elles Associated Press i United Press Internacional, i responsable de les informacions i imatges que reben els diaris a l’estat espanyol, no va tenir prous filtres per verificar que la informació era falsa. En aquest sentit, tampoc tot el procés de selecció que la fotografia va tenir dins la publicació de referència a l’estat va esdevenir suficient per descartar-la fins la nit i a través de les xarxes socials.

Ambdós mitjans han anunciat que obriran una investigació per buscar responsabilitats. Però, en qualsevol cas, no es pot posar la mirada només en aquest fet de forma aïllada, sinó que la responsabilitat ha de caure en una reformulació de tot el model informatiu.